Gustavo hui em pose a roda de La Granotera, el meu lloc de reflexió granota que tenia amagada. Saps quan la vaig inaugurar? Coincidint amb l’últim ascens del Llevant, el de temporada històrica de Muñiz. Aquella vesprada de l’ascens, un gol de Sergio Postigo, curiosament contra l’Oviedo, rival dissabte de l’esquadra granota, va permetre celebrar l’últim ascens del Llevant, el segon a casa de tota la història, despres del mitic del 63 a Vallejo contra el Depor. I la recupere perquè, anys després, el llevantinisme sembla que ha oblidat les diferències, per potenciar el que li és comú: la supervivència i l’ascens, que venen a ser el mateix. Semblen aparcats els debats sobre Paco Lopez, sobre Morales, sobre l’herència enverinada de Quico o les mil i una enceses discrepàncies que, en este moment, desviaven l’atenció del més important: l’ascens. Les fíbies i fòbies són legítimes i la discrepància, necessària. Però sense arribar ni al descrèdit ni, encara menys, a l’insult
El Llevant ha crescut molt, socialmet i patrimonialment. Però, igual que una mà i un penal et deixarten sense ascens fa dos temporades, ara, que sembla que ho tens a tocar, poden passar tantes coses en les sis jornades que resten, que cap granota s’atreveix ni tant sols a discutir. Es perd força. La por i la il•lusió continguda és tan gran i proporcional que la unió per l’objectiu comú és el que ha fet que torne a vibrar la meua benvolguda granotera, i espere completar algun capítol més, entre altres, el del retorn a primera. ! Posa’t a roda, Gustavo. Dijous que vé més, i millor.
Alex Baena i Ayoze Pérez pertànyen a eixa classe de futbolistes made in Spain, aquells que el gran Zapatones catalogava d’esos locos bajitos. Quan els Xavi, Iniesta, Silva han desaparegut, o alguns com Santi Cazorla cotinuen al tall volent ser profetes en la seua terra, però lluny del glamour de l’elit, apareixen estos dos futbolistes baixets, amb qualitat, que formen una de les millors parelles de la lliga. Més enllà dels números, Gustavo, l’estètica. Baena i Ayoze fan del futbol una cosa senzilla i, al mateix temps, bella i quasi poètica. La connexió en els esports de grup és quasi mecànica, com aquella que tenia Messi amb Jordi Alba o Mendieta amb el Piojo. Diliciosa.
Baena i Pérez, Alex i Ayoze fan que vore els partits del Vila-real, fins i tot els grissos, com el de Vallecas, sempre pare la pena perquè, del no res, aparéixem per a crear art o fer un gol. Baena, des dels 11 anys al club i cessió al Girona que li va servir de trampolí. Combina joventut (medalla d’or olímpica) amb qualitat (campió d’Europa amb la selecció), és atrevit però també un poc impulsiu i vehement. Ayoze és el cafetitos, gest que acompanya a la celebració de cada gol, acompanyat d’altre canari com Yeremi Pino, i del mateix Baena, la joia de Roquetas de Mar. Canari, va canviar la passió del Villamarín, per l’estilisme que es veu a una Ceràmica acadèmica i experta
Espere, Gustavo, que eixos baixets tornen a dominar el futbol espamyol perquè amb l’anterior guanyaren un mundial. I perquè l’adn del futbolista espanyol marca tendència, per qualitat, i a ara també, per potència i físic. Amb Baena i Ayoze el Vila-real ja ha fet el brindis de la permanència però n’estic segur que, amb ells, i un Vila-real més de Marcelino, més segur i fiable, la Champions no serà un somni, sinó una realitat. Posa’t a roda Gustavo
Gustavo, hui porte a esta finestra de Línia de Fons Julián Calero. Només arribar a València ja em varem comentar que al madrileny no li agrada ni l’escola, ni el planter ni la joventut. Que no és un entrenador de donar oportunitats i que la gestió de grup marca una premisa fonamental: la jerarquia del vestidor està marcada per l’experiència. Fins ací, cap queixa perquè és una opció, tot i que una discrepe de forma radical amb ell. I no per una raó romàntica, sinó per una qüestió de supervivència i viabilitat econòmica.
Quan no tens diners, no te’n vas de sopar fora de casa. I si ho fas, tractes de minimitzar el dispendi i acabes muntant-te la festa a casa. Així passa en quasi la totalitat d’equips del futbol espayol, i el fair play no fa més que agreujar la capacitat de malbaratament dels dirigents del futbol espanyol, acostumats històricament a tira de la txequera. En el València, apostar pels de casa és una qüestió de necessitat perquè Meriton fa temps que renunciar a invertir; en el Vila-real, la formació de futbolistes és una qüestió estratègica: la millor manera de crear patrimoni que, en el cas de traspàs, es convertirà en ingrés. I en el Llevant, el forat econòmic deixat per Quico, ha fet que el màxim accionista haja optar per tirar mà del planter.
Però la necessitat granota topa amb l’actitut del seu entrenador, que diumenge va viure com el seu camp, el Ciutat li va demanar majoritàriament l’entrada al camp del jove de Tavernes de la Valldigna, Carlos Espí, futbolista que amb l’arribada del cedit Alex Forés, ha perdut protagonisme. Forés, jove però no tant, està per davant d’ell. Espí ha jugat 25 partits però només 245 minuts, i ha marcat quatre gols, el que fa que marca cada 62 minuts.
Julián Calero va vore com bona part del Ciutat li va demanar, de forma coral i a crits, que posara al jove Espí. A Paco López li passà alguna cosa pareguda amb Pepelu. FA temps que un entrenador em va dir que la gent de la casa té un doble i antagònic sentiment sociològic en la grada, que se sent orgullosa de què triomfen, però també són molt més exigents amb el rendiment i amb la fidelitat a uns colors.
La incontinència verbal de Calero i una torpe gestió de vestidor, amb Espí i també amb Xavi Grande com a principals damnificats, fa que la grada s’haja distanciat del tècnic que major consens havia creat entre la gent granota. Però la culpa no és només del tècnic, sinó del club que no li ha marcat una estratègia en favor de la gent del planter, i més ara que Andrés Garcia ha permés oxigenar els comptes d’un club al que Quico, que tampoc no va apostar per la cantera, va portar de l’excel·lència econòmica al colapse. Pubill, Andres o Buba són exemples que apostar per la gent de casa és rendible. El que sí que no ho és, és que el gestor del teu patrimoni el devalue per desidia. Però , Gustavo, la culpa no és de Calero. Ell és l’executor d’una erràtica gestió que permet el club. Posa’t a roda, Gustavo. La pròxima setmana, més.
La història es repeteix, Gustavo. Recorde, de menut, eixes jornades de Copa, de nit de Reis. De fred, fins i tot neu (què estrany és vore-la ara). Eixos camps enfangats, eixes imatges de televisió amb graderies desangelades en alguns casos. La Copa sol ser una competició caòtica, divertida. Camps com Los Pajaritos van ser primer camps de Copa per a després convertir-se en camps de lliga. La Copa és l’esència del futbol en sí. Ara, més que mai, la distància entre el futbol més nostre i el futbol d’elit és menys visiual i més econòmica. Qualsevol equip té un expert en alguna de les matèries que envolten el futbol i que el fan més precís però igual d’imprevisible.
El cap de setmana de Copa és diferent, és integrador, és transversal en el món del futbol. Enfront, un futbolista ocasional, mecànic o advocat de professió, i un megaprofessional per qui el parèntesi de la Copa és incomoditat: camps no habituals, poc de glamour, ambients poc favorables i el risc de quedar marcat per l’evidència de la universalitat de l’esport de competició: qualsevol pot guanyar qualsevol però, com en la vida, qui més té, més possibilitats en té de sumar èxits.
Així les coses, en la Copa se’ns han quedat dos: el València i l’Elx. El València a mala gana, angoixat per una lliga que Meriton ha acoseguit que remomere l’inici dels 80, amb un Luis Casanova quasi buit. I l’Elx, a gana mala. No li desagrada, però li incomoda. Vol tornar a primera, però a la gent li agrada el sabor i l’olor de la Copa. A ritme de gols, l’Elx es llueix en la lliga i en la Copa on, ara, espera l’Atleti
Gustavo, sempre vaig a roda d’aquells que s’emocionen, posen passió en el que fan. Des del rigor i l’academicisme del nou entrenador del València, Carlos Corberán, fins a les sensacions, quasi a flor de pell, d’un tècnic com Eder Sarabia, més amant del talent que del rigor. Toca baló. El basc porta tot l’any dient que omplirà el Martínez Valero, i va camí d’aconseguir-ho. I en eixe propòsit, Nico Fernández fa lluir la làmpara màgica de l’orquestra palmerera cada vesprada de futbol. Em pose a roda, una vegada més, de la gent, i la gent d’Elx pot fer del Martínez Valero una sala de festes. Un camp que, des del Mundial 82, té més glamour que gent. Tant de bo, l’Elx i Eder Sarabia, qui per cert, com a bon basc, és bon amant i practicant del ciclisme, tant de bo, torne a dir, puga fer de la tercera anella de l’antic estadi d’Altabix, molt més que una estructura de possibles, una entrada, com sempre deia el mític Miquel Angel Picornell, de plens de gom a gom. Posa’t a roda Gustavo. Dijous que vé, més.
El futbol no enganya. I este futbol post-Covid, menys. Els comentaris, gestos i expressions retronen en les transmissions. A mi em recorda als meus partits de menut (pocs perquè vaig jugar poc a futbol) en un dels equips del poble (l’Arrabal, club de barri que ja no existeix). Camps buits. Senties a l’entrenador, una circumstància que acabava per descentrar-te, per afectar-te. L’errada es paga. I més, de menuts. És el futbol que ens ha tocat viure ara, una experiència única.
Alguns diuen que açò no és futbol, que sense afició, no hi ha caliu. I és cert. Però jo li pegaria la volta. Açò és el futbol, el de debò, el real. L’altre, el que coneguem, el que vivim als estadis, és l’espectacle del futbol, el que depén no només del joc, sino també de les emocions i dels sentiments. L’esport que permet reduïr l’escletxa real entre dos equips de qualitats diferents. Però el futbol real és éste, no aquell. Tot i que estic amb la majoria, el que tirem de menys els aficionats és el futbol dels estadis. I els jugadors, segur que també.
Hi ha una tendència a satanitzar l’anomenat futbol modern, l’afectat per la tecnologia (per eixemple el VAR), una resistència habitual en la societat i que està englobada en les anomenades tanques tecnològiques. Éstes, són molt més radicals en el planeta futbol, conservador per natura.
Bon Llevant contra la Reial
I dic això, perquè en este nou futbol que el coronavirus ens està obligant a consumir, els paràmetres emocionals s’han reduït, i en el nostre cas, la solvència de l’equip de Paco López ha augmentat, ha sigut positiva, molt positiva diria jo. En concret, l’últim Llevant contra la Reial Societat ha sigut l’equip que, enguany, més s’ha semblat al futbol que a mi més m’agrada. La barreja, la diversitat tàctica, la pilota, la dividida i la pròpia, la que fas servir de bota a bota. Sempre li havia demanat un Plà B a Paco per tal de desembossar els partits tancats, o plantejar un partit inesperat als rivals, més enllà del dibuix tàctic numèric que tant ens agrada als aficionats, i que provoca cert rebuig en els tècnics, als quals desagrada eixa simplificació, necessària gràficament però insignificant en la pràctica, solen dir.
El Llevant UE post Covid19 és (més) solvent: una sola derrota (Atlètic), dos victòries (Espanyol i Betis), i quatre empats (València, Sevilla, Valladolid i Reial Societat). Un únic partit amb la porteria a zero, 10 gols a favor i 7 en contra. El Llevant post-Covid19 estaria a un punt d’Europa, . Amb (*) equips que han jugat un partit més, La última columna és la diferència de gols a favor i en contra.
Els equips, però, solen ser el que volen les aficions. A cada afició li agrada, de forma genèrica, un estil, sempre relacionat amb l’aposta que més èxits els ha donat. A Orriols, el model JIM, liderat per Juanfran i Ballesteros té molts defensors. Lògic. A la vorera del Mestalla, agrada l’estil bronco i copero, el de les carreres, la velocitat. Una ocasió, un gol, una victòria…. El recentment desaparegut Radomir Antic fou destituït pel Reial Madrid quan anava líder, igualment que fa poc passà amb Ernesto Valverde. A Can Barça, l’estil, el toc, el cruyffisme és sagrat. L’Atlètic de Madrid viu de l’herència de Luis Aragonés, el València, de Benítez, Cúper o Ranieri. El Llevant? Contem amb Luis García, JIM, i la barreja que, per a mi, suposa la proposta de Paco López. Crec que, a poc a poc, coneguem més a què vol jugar, en l’any que el de Silla ha tingut una participació més directa i única en la confecció de la plantilla, coincidint amb l’eixida de Tito.
La gestió de la pròxima plantilla marcarà el futur. Igual que afectà la marxa de Jefferson Lerma, podria ser decisiva la possible venda de José Campaña, el jugador referència de Paco. L’aportació de l’Escola i el planter en el primer equip, també serà un punt a vigilar en la gestió del club en general i del tècnic en particular. Vorem què ens ofereix l’estiu. Però la classificació d’este final de lliga, ens pot i ens deuria marcar els pròxims objectius, sempre sent conscients que el principal d’ells és allargar al màxim la permanència en l’elit.
Menys de 24 hores per a la represa de La Lliga. Al Mestalla, on mai no has guanyat. En una situació inèdita. La capacitat de sorpresa és pròpia de l’època en què ens està tocant viure. Torna el futbol. Se viene La Granotera. Benvinguts.
Als 11minuts, Roger Martí feu l’últim gol del Llevant fins a demà. Va ser a Orriols, contra el Granada (1-1). Era el moltparlat 8 de març, el dia en què tot sembla que va començar a trontollar, amb el coronavirus cirulant amb força pels nostres carrers… Tres mesos després, torna la lliga. I de quina manera. D’un derbi amb sabor i olor a Falles, a un derbi amb Mestalla buit, sense sorolls, ni pòlvora. Un derbi de mascareta o en els sons seran els dels jugadors. Quin canvi. Per cert, que un enorme i farcit de complicitat i potència el cartell el que han elegit els clubs per promocionar la tornada a la competició. Un cartell que es quedarà en la nostra memòria col·lectiva i futbolera per sempre. L’excepcionalitat de la situació, ho mereix. Força.
La sensibilitat de Jorge Lawerta, autor del cartell del derbi. Enorme
Sospite que no vorem un gran futbol. Sospite també que ens anem a trobat estranys i rars, sense molta ànima, amb camps buits. Però hi ha ganes. I els futbolistes van a haver de lluitar contra tres elements: els rivals, la seua condició física i l’absència de públic, un element encoratjós que augmenta el seu rendiment, tant si els hi ve de cara com si els rep en contra. Hi ha qui es motiva quan tot el món el xiula. En eixe context, em preocupa la fragilitat mental d’este equip, incapaç de rendir a domicili i que ha demostrat (són dades) que es protegeix amb la seua gent. Més be, s’exigeix més quan juga un casa, com una mena d’exercici de justícia. Ells venen, nosaltres guanyem. Tres partits ha guanyat fora i no n’ha empatat cap, el quint pitjor equip a domicili. I estic d’acord amb algunes opinions que s’han sentit esta temporada: a l’equip li falta una miqueta de caràcter, entés com mala llet. Però, també es de veres que amb els grans ho ha fet be (victòria al Barça o a Anoeta contra la Reial Societat, per eixemple)
Llevant, jutge o víctima
És este argument al qual podem agafar-nos. Perquè el Llevant te pinta que va a ser un dels jutges del campionat. Esperem que siga així, i no víctima, de la lluita per la Champions i Europa. Rep el Sevilla, la Reial Societat, l’Atlètic del Cholo Simeone, i el Getafe de Pepe Bolrdalás en l’última i estiuenca última jornada. A domicili, visita Mestalla. La resta, rivals més directes (Espanyol, Mallorca, Celta i Valladolid). O siga, una oportunitat per fer-se fort d’una volta fora, i tractar d’emprar la seua nova casa de La Nucia per a enlairar-se cap a la tranquil·litat.
«És este argument al qual podem agafar-nos. Perquè el Llevant te pinta que va a ser un dels jutges del campionat. Esperem que siga així, i no víctima, de la lluita per la Champions i Europa»
Ni optimista ni pessimista. Simplement, és una lliga nova, rara, inèdita. Res a vore amb el que hem vist. I este és un dels atractius de la nova lliga de Tebas. Sí que hi ha un element a tindre en compte per al derbi: ni València ni Llevant han defensat be esta temporada. Els dos encaixen i els dos han tingut problemes d’efectius en la defensa. El Llevant recupera Rober Pier. El València tirarà de Mouctar Diakhaby o d’Hugo Guillamón. Sense públic, serà un partit obert. L’ocasió és la de fer història: guanyar el primer derbi a Mestalla i guanar el derbi a porta buida. Quasi res.
Jugar o no jugar…
Es preguntareu si pense que, tal volta, no havia de reprendre’s amb esta situació de pandèmia. Jo, en general, sí hi sóc partidari. La desescalada no respon a criteris exclussivament sanitaris (sí ho serien, en situació de colapse sanitari o contagi massiu), sinó globals. El futbol, més enllà de l’esport, el sentiment dels aficionats, tot el que l’envolta, és sinònim de normalitat. Per això, tot este rebombori a Europa. L’equipare al Tour de França, que es disputarà i no així laLigue 1. Es busca el colp anìmic de normalitat en la població.
Molt del que es diu o es fa, a hores d’ara, respon a criteris més educacionals que sanitaris. En tot cas, es podria haver tancat la lliga, haver donat temps per a la pròxima i arreglar el pati. Però, problablement, el mal econòmic per alguns haguera sigut irreparable. Similar a la restauració. No és recomanable obrir (per contagis). Però o obris amb messures o tanques per a sempre. I és difícil A priori, sembla que l’impacte sobre la pandèmia no és molt important (la Bundesliga n’és un exemple). El necessari equil·libri entre economia i salut juga en favor dels clubs.
TORNA LA GRANOTERA
Imatge web del Levante UD
La Granotera torna, ara des del meu nou blog De Perfil, i vos he de dir que intentaré parlar de temes d’interés granota , però sobre tot, intentaré fer eixes cròniques dels partits, una visió personal amb un talant crític però constructiu. Unes cròniques de La Granotera que vaig començar a escriure en el meu benvolgut Official Press. Amb la llibertat d’utilitzar tant el valencià com el castellà, sense cap intenció més enllà d’expressar-me en totes dues d’una manera habitual. Espere que siga un punt més de debat per als granota, i espere també que prompte podem gaudir d’un any menys del nostre Llevant en primera.
1
0
