Dia 16. Repetitiu i poc actiu. Així ha sigut esta vegada la recuperació. L’extracció d’os del genoll -còndil femoral lateral del genoll, com es diu tècnicament- ha posat en al·lerta la meua actitut proactiva de la primera recuperació. La raó? La compleixitat de l’operació que m’obliga a prioritzar l’efectvitat de la recuperació del cúbit a qualsevol avanç en la recuperació. Un problema de genoll en forma d’efecte secundari m’espanta més que les ganes de posar-me en marxa. Demà tinc primera revisió i s’acosta el dia 21, el que els metges consideren frontera per a posar en marxa una fase nova de recuperació, la fase desitjada
I este temps ha posat a prova la meu capacitat de mantindre la calma, no precipitar-me, evitar l´’ansietat i treballar la capacitat d’adaptació a les situacions incòmodes. Relaxa no posar-se objectius perquè, a hord d’ara, és innecessari i inútil. Ja hi arribarà el moment d’accelerar el procés quan els beneficis siguen percentualment majors que les possibles seqüeles negatives, en forma de qualsevol endarreriment de la recuperació o, el que es pitjor, una temuda cronificació de qualsevol òrgan muscular o osi com és el genoll
A nivell snímic no ha sigut complicat precissament pel fet d’abaixar les expectatives i posar terminis més llargs de recuperació, la qual cosa m’ha oferit seguretat, calma i pau. Si de mí depenguera de mi…
Dia 9. Els dies són llargs, mirar el rellotge es fa un acte quasi de supervivència. Estic escrivint amb una sola mà, i és l’esquerra, sent jo dretà tancat. I també, hi repetisc el procés per segona vegada. I això serà així durant nou dies més encara, quan ja n’han passat nou. En total, 18 dies en què la mà dreta ha d’estar en alt i completament morta. Fins ací, l’exposició de fets després d’any i mig en què el traïdor os del cúbit continua fent-me la gaita. Bé, més bé jo a ell quan vaig caure.
Més que el dolor -quant a penes- o que la incomoditat d’un braç tonto com se sol dir. Més que això, trobe que este tipus de coses el que més atenció reclamen i fan més nosa és en l’ànim, la gestió de la frustració davant l’adversitat i l’adaptació a la no-capacitat total del teu cos. I més si, com jo, parlem de gent activa i proactiva. Esta proactivitat, això sí, et permet més capaç de superar mentalment esta parada vital, i et fa, com ara està de moda, més resilient.
Resiliència
Resilient, en una de les seues accepcions es troba la de fer un salt arrere, cosa que, en este cas, el meu, és de veres. L’altra i més coneguda, la de resistir o, més bé, afrontar un entrebanc no com un problema sinó com l’oportunitat d’eixir-ne més fort o millor. Eixe desig xoca amb els dubtes lògics de si tot eixirà bé.
Doncs be, en la primera etapa d’este dejà vu, he de dir que tinc la convicció de què tot eixirà be -i també la constància mèdica de què així és, però també els dubtes d’un procés en què tot va bé fins que deixa d’anar-hi. Gestionar el temps, la incomoditat i la incertesa és, ara per ara, el meu motor de resiliència.

