0
0
La història es repeteix, Gustavo. Recorde, de menut, eixes jornades de Copa, de nit de Reis. De fred, fins i tot neu (què estrany és vore-la ara). Eixos camps enfangats, eixes imatges de televisió amb graderies desangelades en alguns casos. La Copa sol ser una competició caòtica, divertida. Camps com Los Pajaritos van ser primer camps de Copa per a després convertir-se en camps de lliga. La Copa és l’esència del futbol en sí. Ara, més que mai, la distància entre el futbol més nostre i el futbol d’elit és menys visiual i més econòmica. Qualsevol equip té un expert en alguna de les matèries que envolten el futbol i que el fan més precís però igual d’imprevisible.
El cap de setmana de Copa és diferent, és integrador, és transversal en el món del futbol. Enfront, un futbolista ocasional, mecànic o advocat de professió, i un megaprofessional per qui el parèntesi de la Copa és incomoditat: camps no habituals, poc de glamour, ambients poc favorables i el risc de quedar marcat per l’evidència de la universalitat de l’esport de competició: qualsevol pot guanyar qualsevol però, com en la vida, qui més té, més possibilitats en té de sumar èxits.
Així les coses, en la Copa se’ns han quedat dos: el València i l’Elx. El València a mala gana, angoixat per una lliga que Meriton ha acoseguit que remomere l’inici dels 80, amb un Luis Casanova quasi buit. I l’Elx, a gana mala. No li desagrada, però li incomoda. Vol tornar a primera, però a la gent li agrada el sabor i l’olor de la Copa. A ritme de gols, l’Elx es llueix en la lliga i en la Copa on, ara, espera l’Atleti
Gustavo, sempre vaig a roda d’aquells que s’emocionen, posen passió en el que fan. Des del rigor i l’academicisme del nou entrenador del València, Carlos Corberán, fins a les sensacions, quasi a flor de pell, d’un tècnic com Eder Sarabia, més amant del talent que del rigor. Toca baló. El basc porta tot l’any dient que omplirà el Martínez Valero, i va camí d’aconseguir-ho. I en eixe propòsit, Nico Fernández fa lluir la làmpara màgica de l’orquestra palmerera cada vesprada de futbol. Em pose a roda, una vegada més, de la gent, i la gent d’Elx pot fer del Martínez Valero una sala de festes. Un camp que, des del Mundial 82, té més glamour que gent. Tant de bo, l’Elx i Eder Sarabia, qui per cert, com a bon basc, és bon amant i practicant del ciclisme, tant de bo, torne a dir, puga fer de la tercera anella de l’antic estadi d’Altabix, molt més que una estructura de possibles, una entrada, com sempre deia el mític Miquel Angel Picornell, de plens de gom a gom. Posa’t a roda Gustavo. Dijous que vé, més.
