0
0
Els dies són llargs, mirar el rellotge es fa un acte quasi de supervivència. Estic escrivint amb una sola mà, i és l’esquerra, sent jo dretà tancat. I també, hi repetisc el procés per segona vegada. I això serà així durant nou dies més encara, quan ja n’han passat nou. En total, 18 dies en què la mà dreta ha d’estar en alt i completament morta. Fins ací, l’exposició de fets després d’any i mig en què el traïdor os del cúbit continua fent-me la gaita. Bé, més bé jo a ell quan vaig caure.
Més que el dolor -quant a penes- o que la incomoditat d’un braç tonto com se sol dir. Més que això, trobe que este tipus de coses el que més atenció reclamen i fan més nosa és en l’ànim, la gestió de la frustració davant l’adversitat i l’adaptació a la no-capacitat total del teu cos. I més si, com jo, parlem de gent activa i proactiva. Esta proactivitat, això sí, et permet més capaç de superar mentalment esta parada vital, i et fa, com ara està de moda, més resilient.
Resiliència
Resilient, en una de les seues accepcions es troba la de fer un salt arrere, cosa que, en este cas, el meu, és de veres. L’altra i més coneguda, la de resistir o, més bé, afrontar un entrebanc no com un problema sinó com l’oportunitat d’eixir-ne més fort o millor. Eixe desig xoca amb els dubtes lògics de si tot eixirà bé.
Doncs be, en la primera etapa d’este dejà vu, he de dir que tinc la convicció de què tot eixirà be -i també la constància mèdica de què així és, però també els dubtes d’un procés en què tot va bé fins que deixa d’anar-hi. Gestionar el temps, la incomoditat i la incertesa és, ara per ara, el meu motor de resiliència.
